Perseguit

Porta temps, moltíssim temps atemorit. Té por. Pànic. I per això porta tants anys fugint de no sap ben bé què. Però ara es mira al mirall i s'adona del que passa: té por d'ell mateix. I així és com topa amb un problema pràctic: com pot escapar? Li sembla impossible. De totes maneres per intentar-ho no hi té res a perdre i per això ara, després de tant temps corrent cap a no sap on, les cames li fan figa i s'atura de cop. El cor li batega fort i sense voler esbufega, cau a terra sobre les rajoles fredes i s'agafa els genolls. Es queda ben quiet com un insecte que es fa el mort i tracta de no respirar per tal de no sentir ni el seu propi alè. I així és com arraulit i en silenci absolut comença a perdre massa oxigen, però alhora se sent profundament relaxat i alleugit. Entra en catarsi perquè s'adona que per primer cop en molt temps és feliç. Perquè s'adona que ja ni ell mateix pot sentir l'alè d'un home atemorit que fuig. D'un home que fugia, però ja s'ha cansat de tants anys de córrer. Ja no el trobarà ningú perquè ningú el persegueix.

Álex Rufí