jueves, diciembre 10, 2009

Psicatrius

El temps passa i continuo jugant a amuntegar peces. Dues sobre l'altre. Una sobre les altres. En vertical, una a cada lateral de la peça que està recolzada sobre la seva esquena negra. Procurant evitar la semiesfera metàl·lica que hi ha al melic de cada cara blanca. En horitzontal, unint dues peces que senyalen cap al cel en paral·lel. Esquivant els petits solcs negres que marquen per sempre la vida de cada peça,  psicatrius on no vull relliscar. Per això amb cura torno a posar-ne dues més en vertical. 

Ja noto la tremolor de l'estructura, però no pararé de posar-ne fins que la meva obra es desplomi davant dels meus nassos. I quan senti l'estrèpit de cossos de plàstic sobre la fusta no podré evitar somriure, nerviós com un nen. Havia de passar en algun moment o altre. Ja ho sabia, però la destrucció sempre em sorprèn. 

Rufí