lunes, septiembre 18, 2006

El somni del patagó

Un home arriba a la Patagònia. Veu petjades gegants sobre la neu. Considera que, des d’un punt de vista lògic, la dimensió de les petjades es deu a que els homes d’aquell indret tant fred utilitzen pells gruixudes per cobrir-se el peus. Aixeca el cap, el gel s’estén fins a l’horitzó i la llum del sol és encegadora. Quan està exhaust de forces, divisa quelcom umbràtic al fons de tot, una taca bruna amb forma d’ombrel·la. S’hi apropa i descobreix un ésser estrambòtic. Un ull amb el diàmetre d’una roda de carruatge es protegeix amb el seu peu enorme dels rajos de sol. L’ull rota fins que la nineta mira cap al nouvingut. Llavors, aquest sent una calma absoluta i exclama:
-Clar! M’ho hauria d’haver imaginat! A la Patagònia no hi ha homes, a la Patagònia hi ha patagons.
Després de pronunciar aquestes paraules l’home calla. Mai més tornarà a parlar. Es recolza amb suavitat sobre la massa gelatinosa de l’ull. No fa pudor ni fastic, és càlid i confortable. Després de jeure, ja no tornarà a moure’s mai més. L’home estàtic descansa per sempre sobre la nineta del gran ull d’un patagó; sota la protecció que li proporciona la gran ombra del seu peu.
Finalment, després de tanta espera, el patagó podrà conciliar el son i entregar-se a un somni infinit. Mai s’hagués pogut imaginar que la seva parpella seria el cos d’un home.

(Dedicat al miki, peça imprescindible d'aquest conte) Ru..fí

jueves, septiembre 07, 2006

La propietat

Cargol:

La teva casa,
tard o d'hora serà,
la teva tomba.